Articles

SORTIDA UPC/SMART ROOM/FIB

En primer lugar (después de que el grupo llegase tarde), asistimos a una charla que vendió la UPC (grados, vida de campus, estudios internacionales…); más que una sesión informativa pareció una tesis de un doctorado en marketing.

La UPC, dispone de sedes en Barcelona, Castelldefels, Manresa, Sant Cugat del Vallès, Terrassa and Vilanova y la Geltrú y sedes afiliadas en Barcelona y Igualada.  El grado que me interesaría más es el de Enginiería de sistemas audiovisuales en Terrassa durante 4 años (240 créditos), hay puertas abiertas el 19 de abril. La UPC también ofrece dobles grados (cursar dos grados en menos años que si se cursasen por separado, se convalidan asignaturas de uno a otro) como el “Grau en Enginyeria de Sistemes Aeroespacials” y el de “Enginyeria de Sistemes de Telecomunicació o Enginyeria Telemàtica”. De la UPC podemos destacar los proyectos que algunos edtudiantes pueden hacer gracias a la universidad, como la Smart Room.

En segundo lugar, se visitó la Smart Room, una sala en la que se están probando nuevas tecnologías de construcción de vídeos 3D a partir de grabaciones de distintos ángulos, la parte más interesante del día y los primeros pasos de una tecnología que nos encontraremos en algunos años.

Esta tecnología se puede usar, según la universidad, en vídeo llamadas (con el complemento de unas gafas de VR), en seguridad y domótica (analizando los vídeos obtenidos), en ocio (series, películas, eventos en directo…, en los que podemos ser el montador de las secuencias)… Des de mi punto de vista, creo que, en la televisión del futuro, podría aplicarse esta tecnología pero solamente en algunos eventos como partidos deportivos, en los que podemos mirar aquello que nos interesa cuando queramos (aunque siempre creo que debería haber la opción de seguir una retransmisión ya montada por un experto). En el caso de las películas, series…, creo que no se podrá aplicar, pues el cine consiste, parcialmente, en el montaje y debe hacerlo alguien con conocimientos para poder dar sentido a la película; esta tecnología no es aplicable al público general, en este ámbito.

En el pequeño museo del FIB (una pequeña sala con algunos dispositivos informáticos y sus predecesores) se hizo una breve visita guiada por un estudiante (sin conocimientos muy profundizados del museo) en la que se vieron discos duros, algunos ordenadores…

En el museo, el dispositivo con RAM más antiguo no lo conocemos, pues el guía no nos supo responder, pero el más moderno es un One Labtop x Child (de 1 o 2 Gb de RAM y 16 Gb de almacenamiento sólido). El último portátil tiene las mismas características que mi smartphone. De los dispositivos de almacenamiento externo, podemos comentar que tenían una capacidad muy menor a la actual (hablamos de menos de 1Gb, unas 16Mb, por ejemplo)…, hoy en día ha disminuido su uso en el público general ya que cada vez los dispositivos incorporan más almacenamiento interno. Del museo, me llamó la atención el ordenador supuestamente portátil (una caja de unos 50 cm por 20 cm por 40 cm sin batería interna, por lo que no era realmente portátil). En cuanto a las preguntas del guía, Alan Turing nació en 1912 en Paddington (y murió en 1954 en Wilmslow) y es conocido por ser uno de los creadores de la ciencia de la computación y por dar un impulso hacia la informática moderna: estableció los conceptos de algoritmo y computación, trabajo la tesis de Church-Turing y creó la Máquina de Turing. Se puede considerar que fue un matemático, lógico, científico de la computación, criptógrafo, filósofo británico (también corrió maratones y largas distancias).

 

Anuncis
Estàndard
Articles

Privacitat a les xarxes socials

“Les xarxes socials, gratuïtes i perfectes”

Sí, és clar… que no! Cal pensar amb lògica, calen molts diners per només mantenir els servidors i treballadors i si no ho paguem, no som els consumidors! En lloc nostre, els són empreses externes que sí que paguen per la informació (com amb “Facebook Ads” de Facebook) que els proporcionem per poder tenir anuncis més útils. A més, la informació que s’obté ja no només s’usa individualment per a cada usuari, també s’empra sumada a la de tota la resta d’usuaris, aquí neix el “Big Data” (vegeu l’article El peligro oculto del “Big Data” de Carlo Ratti i Dirk Helbing, La Unión Europea quiere acabar con el vacío legal del ‘big data’ de Blanca Gispert, Big data de las redes sociales para predecir el comportamiento ciudadano de José Carlos Rodríguez Mata o El ‘big data’ predice cuándo va a empezar una guerra de Josep Lluís Micó, a La Vanguardia, a on s’explica des de diversos punts de vista el seu ús).


Si les xarxes no fossin gratuïtes…
…encara s’en podria treure més profit; com en el meu cas (que sóc usuari de Instagram, Facebook, WhatsApp, Kik i Skype), doncs probablement estaria disposat a pagar diners per tots aquests serveis (si aquelles persones amb les que parlo també els compressin, comprar-les per no poder usar-les amb qui vull seria banal). Aquest, podria ser un moviment molt inteligent d’una empresa un cop tenir usuaris que, d’alguna manera, depenen del seu servei; cal destacar que WhatsApp, per exemple, ho intentà i, finalment, acabà per tornar a un model de negoci aparentment gratiït (vegeu De qué vive WhatsApp, y por qué ahora es gratis d’Adrián Fariñas a Android4All).

Les polítiques de privacitat i condicions d’ús

La informació els la cedim mitjançant dos documents que acostumen a ser molt llargs i extensos (encara que en alguns casos es resumeixen ja sabent que gaire bé ningú les llegeix i no corren cap perill de perdre usuaris), per complicar-ne la lectura als clients (per aquest motiu, personalment, només les llegeixo completes en algun cas especial: serveis relacionats amb quelcom molt important per a mi, amb diners, etc.). Les condicions d’ús són un conjunt de normes que ens limiten allò que podem i no podem fer en un servei (en aquest cas una xarxa social) al aceptar-les. Les polítiques de privacitat, en canvi, són les formes i maneres que consentim, al aceptar-les, que un servei manipuli les nostres dades i informació. Si llegim aquests documents, per exemple, de Facebook, podem veure exemples com el punt Anuncios y contexto social de la Política d’Ús de Dades de Facebook que em sembla molt inteligent per part de la companyia i intrusiu a l’hora; recopila les accions que els teus amics porten a terme (no només les teves) i, segons el que el teu cercle d’amistats de Facebook fa, apareixen anuncis (mitjançant els quals cobren, és clar) relacionats (dins o fora del portal); no obstant això, també es pot desactivar d’una manera més o menys complicada de trobar. A les Condicions d’Ús de Facebook, encara que es diu: “Eres el propietario de todo el contenido y la información que publicas en Facebook, y puedes controlar cómo se comparte a través de la configuración de la privacidad y de las aplicaciones.”, també s’especifica que “nos concedes una licencia no exclusiva, transferible, con derechos de sublicencia, libre de derechos de autor, aplicable globalmente, para utilizar cualquier contenido de PI que publiques en Facebook o en conexión con Facebook (en adelante, “licencia de PI”). Esta licencia de PI finaliza cuando eliminas tu contenido de PI o tu cuenta, salvo si el contenido se ha compartido con terceros y éstos no lo han eliminado.” (que qualsevol contingut que pengis, passa a ser usable per Facebook, fins i tot si l’elimines i l’haguéssis compartit prèviament amb un altre usuari). En ambdós documents, he trobat a faltar simplicitat, claretat i brevetat.

La seguretat

En conclusió, les xarxes socials són segures, però només si l’usuari que les utilitza en sap fer un ús que no el perjudiqui, fet que és d’allò més difícil, per tant, per a un usuari normal, no ho són. Des del meu punt de vista, si hagués de fer negocis demanaria ajuda a un expert per controlar les xarxes, i per compartir informació personal m’arriscaria fins a un cert punt (sempre intento vigilar molt que tot el que penjo -públicament o en privat- no fós un problema si es filtrés).

Estàndard
Articles

Contrassenyes segures, segur?

L’article ¡Cuidado con tus contraseñas! Este algoritmo adivina el 73 % de las claves de Cadena Ser explica la creació de TarGuess, per part d’uns investigadors de diverses universitats basant-se en els mètodes seguits pels pirates. El “framework” dissenyat (del qual en podeu veure un resum a la fotografia de l’article) consegueix el 73% de les contrassenyes amb èxit, basant-se en la combinació de dades de la persona que s’obtenen per internet (com el nom, nom dels fills, edat, etc.). L’estudi també constata que molts codis d’accés actuals són d’allò més comuns i fàcils de trobar (combinacions com “password”, “123456”, “qwerty”, etc.).

Personalment, les meves contrassenyes són prou segures: les petjades dactilars, contrassenyes diferents d’entre 15 i 25 nombres amb lletres mejúscules i minúscules i símbols combinats (que s’usen en un màxim de tres accessos cada una) o, fins i tot, l’ús de la doble confirmació amb Google Authenticator. Les contrassenyes les cambio, aproximadament, cada uns 3 mesos, i mai cobtenen informació del entorn. A més, les preguntes de seguretat, no són gens obvies ni es poden trobar per la xarxa. Finalment, els meus famiiars no coneixen els meus codis, però tenen un document pdf encriptat amb una contrassenya perquè si algun dia em passés quelcom poguessin accedir als més bàsics. Així que, resumint i aplicant tota la teoria al meu cas personal, les meves contrassenyes són molt segures i, com a únic inconvenient, que es repeteixen en unes tres comptes cada una.

En conclusió, una contrassenya segura no existeix, doncs per força bruta (combinacions a l’atzar o guiades) sempre es poden trobar (la única qüestió és el temps que s’hagi d’emprar), però un bon exemple serien les contrassenyes de qualsevol generador de contrassenyes online (com el de Google) , però no són gens pràctiques. Així que una paraula inventada, amb símbols, nombres, majúscules i minúscules, sense relació…, (com “1.3.56_hILtrageñeria”) seria la millor opció combinada amb un servei de doble autentificació (com Goole Autenticator, amb el qual, a més de la contrassenya, s’ha d’intoduir un PIN de quatre nombres en un únic intent que apareix cada vegada d’una manera diferent en el teu mòbil).

 

 

Estàndard
Articles

Taller d’iniciació a la programació

El darrer divendres, 9 de desembre, els alumnes de l’optativa d’informàtica de 4t d’ESO van dur a terme un taller d’iniciació a la programació als alumnes de quart de primària (amb Lightbot, un joc per treballar el pensament computacional lliure) i de cinquè de primària (amb Scratch, un programa bàsic i visual de programacio lliure). Personalment, l’hora i mitja de taller la vam dirigir a cinquè de primària; amb tres alumnes ajudant (que no coneixien prou el programa), un escrivint i programant amb l’ordinador per fer una mostra i un ponent (que és el meu cas).

A les 11 vam preparar tots els ordinadors (alguns dels quals presentaven errors de xarxa, no es conectaven, o els fallava el “mousepad”), l’aula i el projector; a les 11:15 un dels ajudants baixà a buscar als alumnes participants i els portà a l’aula cap a les 11:35. Llavors l’activitat pròpiament dita comencà amb un curt vídeo a mode de presentació del programa, seguit d’una breu explicació de l’activitat i el programa per part del ponent; a les 11:40 l’orador començà a guiar el projecte de programació (un tenis taula virtual per dos jugadors) i acabà (en mig de converses intermitents entre els participants que entorpien la sessió i poca celeritat ni disposició d’ajudar d’algun company) a les 12:40 (mitja hora més tard del previst i havent simplificat el projecte suprimint les variables que comptaven els punts). Finalment, es deixaren 10 minuts per provar amb el programa i veure jocs (menys del previst, a causa de la lentitud de la pràctica guiada) i 5 minuts més per recollir l’aula.

Des del meu punt de vista, crec que una activitat una mica més llarga (potser de dues hores) donaria més opcions per deixar provar i experimentar proposant algun repte a aconseguir (que crec que és com més s’aprèn). A més, que fos d’una manera més interactiva (per grups o individualment i sense una explicació com a tal, sinó com a consultes puntuals que es troben experimentant que es podrirn preguntar als alumnes de 4t -sempre que en sàpiguen suficient-).

En conclusió, l’activitat anà prou bé (encara que una mica més lenta del previst) i aconseguí que alguns alumnes “s’enganxessin” a programar. No obstant això, es podria millorar molt fent-la més interactiva, amb alumnes de 4t amb més domini del programa i exigint als participants tota la seva implicació pensant més per ells sols, programant i buscant solucions amb la nostra ajuda.

Estàndard
Articles

Els drets d’autor

En l’article de Forbes titulat La difícil relación entre derechos de autor e internet Rubén Vázquez presenta la polèmica relació de convivència entre el contingut que es publica a la xarxa i els drets que té i moltes vegades no són respectats. Una entrada bastant banal, doncs, d’aquest tema ja se n’ha parlat molt i res del que hi diu és nou; no obstant això, cal destacar que és bo recordar aquest problema, atès que no està solucionat.

Els drets d’autor són un conjunt de lleis que protegeixen l’autoria, distribució, comunicació, reproducció,  cessió d’obra completa  i/o transformació d’una obra artística, cultural, tècnica, etc. S’han de respectar, perquè, a part de ser una llei, són uns drets que “recompensen” i protegeixen l’autor i el treball que li ha costat fer una obra. Cal comentar que existeixen algunes excepcions, es poden citar continguts en casos de docència i investigació, es poden reproduir temes d’actualitat (si no es notifica el contrari per part de l’autor) i parodiar una obra.

El copyright, encara que moltes vegades s’usa amb el mateix significat que els drets d’autor a vegades té una denotació més específica. El copyright s’usa quan l’obra ja està publicada i en reconeix els seus drets negociats (que tracten l’obra com a patrimoni, és a dir, que l’associen també al seu valor i benefici) entre l’autor i altres persones o la societat en general; els drets d’autor reconeixen a l’autoria de l’obra (i els “drets morals”, reconeixement de l’autor, la seva no transformació…) i també el copyright. Per tant, els drets d’autor o de propietat intel·lectual són formats pels morals (drets d’autor en si) i pels patrimonials (l’anomenat copyright), vegeu-ho en la imatge enllaçada. Per saber les condicions específiques en relació als drets d’una obra o per registrar-la, a Espanya, cal consultar les vuit entitats de gestió que el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte de Espanya ha autoritzat: SGAE, CEDRO, VEGAP, DAMA, AIE, AISGE, EGEDA i AGEDI, segons el tipus d’obra.

El contrari als anteriors drets és el copyleft, les llicències que asseguren que aquella obra tingui, gratuïtament, tots els drets reservats per a tothom que usi l’obra i que si es transforma, segueixi sent així en tots els derivats; és a dir, és fer que sigui una obra de domini públic però que ningú tingui la potestat de atribuïri mai drets d’autor. El copyleft és el “dret” en el que es basa el projecte GNU, creat per Richard Stallman, amb l’objectiu de crear un sistema operatiu completament lliure (bé, amb copyleft).

Més recentment, han aparegut les llicències CC (Creative Commons) creades per la seva corresponent organització sense ànim de lucre. Són unes llicències gratuïtes que permeten, sense pagar ni signar contractes, donar permisos legals sobre una obra a una perona/nes entrant aquí. Aquestes llicències es poden consultar amb el cercador d’imatges de Google (vegeu aquest tutorial).

En conclusió, jo crec que està molt bé que algú vulgui cobrar per aquell treball que ha fet, de la mateixa manera que ho fa un venedor qualsevol al vendre objectes i no regalar-los, dotant-los dels corresponents drets d’autor, etc., és totalment comprensible i, de moment, lícita i legal; per tant, cal respectar-la. No obstant això, cal esmentar que la idea de voler compartir amb la resta de la humanitat per tal que tothom en pugui treure un profit, és d’allò més enriquidora.


Continua llegint

Estàndard

En aquesta entrada parlarem de Lluís XVI, doncs és un tema que ja estem estudiant a història i així tinc la opció de aprofundir els meus coneixements i de repassar per l’examen.

VOLIA REGNAR FRANÇA I ACABÀ DECAPITAT

Lluís XVI va ser Rei de França, però la revolució acabà amb ell.

Lluís XVI (Versalles, agost, 1754 – París, gener 1793) fou rei de França i Navarra (1774-1792). Va heredar la corona quan el seu pare i el seu germà gran moriren, l’any 1770 es casà amb l’arxiduquesa Maria Antonieta. Finalment, va ser jutjat per la Convenció Nacional per traïció i morí guillotinat.

 


 

El 23 d’agost de 1754 l’anomenaren Lluís August, duc de Berry. El seu pare era l’únic fill de Lluís XV de França i la seva mare, Maria Josepa de Saxònia (filla del rei August III de Polònia), la seva segona esposa.

La seva infantesa no fou la millor per a un de la seva classe, doncs els seus pares es centraven en el seu germà gran Lluís, duc de Borgonya, però quan morí l’any 1761 (amb deu anys), tota l’atenció es dedicà a Lluís August. Fou un bon estudiant d’història i astronomia, i gaudia anant de cacera amb el seu avi. Des que els seus germans petits (Lluís Estanislau, comte de Provença, i Carles Felip, comte d’Artois) van néixer tingué una bona relació amb ells.

Esdevingué rei l’any 1765, quan el seu pare morí, vegeu-ne una imatge al final del paràgraf. La seva educació va anar passant per la tutela de la seva mare, la seva àvia i fou culminada amb les seves ties. El 16 de maig de 1770 es casà amb l’arxiduquesa Maria Antonieta d’Àustria (filla de Francesc  I, emperador romanogermànic, i de Marie Teresa I d’Àustria, que tingué quatre fills més: Maria Teresa de França, Lluís Josep de França, Lluís XVII de França i Sofia Beatriu de França). Al llarg del temps, s’ha tingut la imatge de Lluís XVI com un incompetent, manipulat pels seus consellers i amb interès només per les seves aficions (caçar i la fusteria), això es pot explicar ja que tenia un gran nivell de miopia que li dificultava reconèixer els seus interlocutors; però es diu que fou un rei instruït en història, geografia, navegació, ciències i anglès. El rei no es trobava confortable en l’esquema de l’autoritat absoluta de Lluís XIV, però així aconseguí el rebuig de la noblesa, que se sentien privats del seu estatus i orgull. Durant el seu regnat cal destacar que donà suport a la Revolució Americana, va combatre el domini marítim britànic, va establir el sistema de parlaments… El seu regnat acabà amb una important crisi institucional, i així es va començar a demanar la reunió dels Estats Generals (organisme de la noblesa per prendre decisions) que no s’havia reunit des del 1614.

Resultat d'imatges de lluís XVI

Lluís XVI de França

L’intent de reunir els Estats Generals donà pas a la Revolució Francesa. Que s’inicià quan el tercer estament (el poble) declarà l’Assamblea Nacional (juny de 1789). La presa de la Bastilla (14 de juliol) posà fi a l’absolutisme. Lluís XVI, després de ser capturat fugint cap a Varennes, fou obligat a jutjar respectar la constitució. I el 10 d’agost de 1792 van ser retirades les seves funcions i el 21 de setembre del mateix any fou destronat i es proclamà la república. Després de ser empresonat (a la Torre del Temple) es van presentar onze càrrecs en vers ell, finalment, fou executat a la guillotina el 16 de gener de 1793 (vegeu-ne un vídeo a continuació, explica amb tot detall el dia en que l’executaren).


Fonts:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Llu%C3%ADs_XVI_de_Fran%C3%A7a

http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0038207.xml

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/14/l%E2%80%99execucio-de-lluis-xvi/

http://www.biografiasyvidas.com/biografia/l/luis_xvi.htm

 

Articles

El dret a l’oblit

A classe d’informàtica hem llegit i comentat l’article sobre assetjamentsexual (Una joven italiana se suicida tras el acoso en redes por un vídeo sexual difundido por su ex) del diari El País. La napolitana de trenta-un anys es va deixar gravar per la seva actual exparella que acabà compartint el vídeo de contingut sexualment explícit per WhatsApp. Després de burles, ridiculitzacions, pressió social…, per part de tothom (premsa i personatges públics inclosos), la noia acabà denunciant a diverses plataformes exigint el Dret a l’Oblit. El judici obligà la retirada dels vídeos i comentaris però va fer pagar 20.000€ de la perjudicada a les plataformes reclamades; ella acabà amb la seva vida una setmana després; la família en culpa directament a les plataformes on es dugué a terme l’acosament i s’està iniciant una investigació per inducció al suicidi.

Ara certes empreses ofereixen els serveis per tal de gestionar-ho tot.

El dret a l’oblit es començà a demanar davant la negativa de certes plataformes en línea de retirar la informació personal divulgada a través d’ella; llavors, es començà a crear la necessitat de reconèixer el dret a l’oblit digital. Per tant, és el dret que té tota persona a esborrar, bloquejar o suprimir tota la informació que faci referència a sí mateixa de qualsevol base de dades on es pugui trobar. Tots els ciutadans europeus (entre d’altres) tenen el dret a l’oblit reconegut des del 15 de juny del 2015 quan tots els ministres de justícia dels estats membres ho acordaren. Aquest dret pot ser exigit als buscadors (que evitaran que surti la informació al buscar el nom del reclamant; es pot fer de qualsevol manera, però molts buscadors ja han habilitat formularis específics com GoogleBing i Yahoo). En cas de trobar-se amb qualsevol mena de problema o voler eliminar la informació des de la font (el responsable d’un blog, una xarxa social, etc.), qualsevol ciutadà espanyol pot adreçar-se a la Agencia Española de Protección de Datos.


“El denominado ‘derecho al olvido’ es la manifestación de los tradicionales derechos de y cancelación y oposición aplicados a los buscadores de internet. El ‘derecho al olvido’ hace referencia al derecho a impedir la difusión de información personal a través de internet cuando su publicación no cumple los requisitos de adecuación y pertinencia previstos en la normativa. En concreto, incluye el derecho a limitar la difusión universal e indiscriminada de datos personales en los buscadores generales cuando la información es obsoleta o ya no tiene relevancia ni interés público, aunque la publicación original sea legítima (en el caso de boletines oficiales o informaciones amparadas por las libertades de expresión o de información).”

Fragment adaptat de http://www.agpd.es/portalwebAGPD/CanalDelCiudadano/derecho_olvido/index-ides-idphp.php


En el meu cas, mai he penjat ninguna imatge que pugui ofendre a tercers, i tampoc ho faira; he tingut oportunitat de penjar imatges d’aquest tipus i no crec que sigui bo baixar al nivell d’altres que les penjen sense pensar en les conseqüències per la tercera persona (aquella que surt en la fotografia). Crec que un ampli culpable de la situació respecte a les nostres dades i la seva privacitat són les grans empreses i navegadors. Moltes vegades demanen informació personal innecessària per al servei que ofereixen (mitjançant acords de privacitat inacabables que cap usuari té temps de llegir al crear un compte, etc.) i després usant o fent pública certa informació sense el real coneixement de l’usuari (tot i haver acceptat cert acord). No obstant això, crec que hem de ser més conscients d’allò que acceptem respecte a la nostra privacitat, de tot allò que penjem i fem públic i que tothom pot veure i, finalment, dels drets que ens recolzen en aquestes situacions.


Fonts

http://verne.elpais.com/verne/2016/09/15/articulo/1473924999_823409.html (19.09.2016)

http://bid.ub.edu/28/simon1.htm (19.09.2016)

https://ca.wikipedia.org/wiki/Dret_a_l%27oblit (19.09.2016)

http://xarxanet.org/juridic/noticies/la-unio-europea-reconeix-el-dret-a-l-oblit (19.09.2016)

http://www.agpd.es/portalwebAGPD/CanalDelCiudadano/derecho_olvido/index-ides-idphp.php (19.09.2016)

 

Estàndard